Muestras literarias

Índice del artículo

poesia-icono

Bartra, Agustí: Oda a Catalunya des dels tròpics, México, Costa-Amic, 1954.

Oda a Catalunya des dels tròpics

Bartra_Agust_Oda_01


Entre aquell febrer i aquest novembre
l'enyorança no.
No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades
i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça.
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,
sinó el domtat crit,
el crit que baixa en murmuri sense fi.

 

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
—oh, sang meva cercant respostes entre les llavors
més altes del cell
zenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m'estan ocultant l'uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endoles
clandestinament.

 

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada
arrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga alegria
de la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la
ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades
columnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel
dels continents,
comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan
fabulosament distants dels pins.

 

Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels dies
adornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l'anhel que, a
través de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

 

Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi,
si ets tan forta d'existència que el terrible es suporta
lleugerament,
com la silenciosa violència de l'amor en el refugi
dels cossos!

 

La teva crida immensa -detonació de veles
dins la boira immòbil—
ha romput el somriure de l'univers que s'iniciava
en mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,
integrant-te a l'instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i el
ràpid somni de la correntia.

 

Tu ets arreo.
Tu ets allà on la mort es fa gran, s'eixampla com
una desembocadura,
i se'n va, amb els seus sants i herois, a obrir les
boques del silenci.
Vius en el crit del vençut que es perpetua passant
de les arrels als bressols,
esperes en les constel•lacions del mut destí que ja
està escollint la forma de l'esperança.
Allà on neix la bondat de l'home,
allà on els pobles amb estrella de justícia seuen
mirant-se tranquillament a la cara,
tu respires coronada de muntanya i vestida de
mar i espigues.
Tu ets el colom que reposa en l'arada del temps,
la resistència dels teus fills a coure i emmudir,
aquella vigilància de l'ànima que fa comparar a
les teves totes les flors del món,
astre vertiginós lligat a l'àncora de la meva angoixa,
net dins el fang, clar dins la movent obscuritat de
la nit marítima.

 

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la
teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,
als cims, sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre
les escumes…